La versión inglesa de Yeats. Me impresionó. Lo he traducido al catalán.
No me ha acabado de gustar la experiencia de traducir un texto así: cuando he vuelto a leerlo (el original de Yeats), ya no lo he sentido tan vivo...
***
Estic inquiet, assedegat de coses llunyanes. La meva ànima s’envola, tot desitjant fregar la vora de la subtil distància. Oh, Més-enllà, el so agut de ta flauta em crida. Oblido, oblido sempre que no tinc ales per volar, que estic amarrat a aquest sòl per sempre més.
Estic impacient i alerta, un estrany en terra entranya. El teu alè em ve a trobar, a murmurar-me a l’oïda una esperança impossible. La teva llengua és coneguda pel meu cor com la seva pròpia. Oh, Llunyà-de-buscar, el so agut de ta flauta em crida. Oblido, oblido sempre que no conec el camí, que no tinc el cavall alat.
Estic apàtic, un vagabund en el meu cor. En la calitja de les calmes hores assolejades, com n’és de gran la visió de Tu que pren forma en el blau del cel! Oh, Indret-més-remot, el so agut de ta flauta em crida. Oblido, oblido sempre que les portes són tancades pertot a la casa on visc tot sol.
***
I am restless. I am athirst for far-away things. My soul goes out in a longing to touch the skirt of the dim distance. O Great Beyond, O the keen call of thy flute! I forget, I ever forget, that I have no wings to fly, that I am bound in this spot evermore.
I am eager and wakeful, I am a stranger in a strange land. Thy breath comes to me whispering an impossible hope. Thy tongue is known to my heart as its very own. O Far-to-seek, O the keen call of thy flute! I forget, I ever forget, that I know not the way, that I have not the winged horse.
I am listless, I am a wanderer in my heart. In the sunny haze of the languid hours, what vast vision of thine takes shape in the blue of the sky! O Farthest end, O the keen call of thy flute! I forget, I ever forget, that the gates are shut everywhere in the house where I dwell alone!
